És sorprenent com alguns esdeveniments esportius traspassen fronteres.
Quan vas a veure una obra de teatre esperes, al menys, el silenci i el respecte del públic, que se suposa està atent als aconteixements que succeeixen a l’escenari.
La Biblioteca de Catalunya és totalment diferent al que m’havia imaginat. Lluny queden els grans escenaris imponents; es tracta d’una petita sala que canvia els alts sostres per bòvedes gòtiques. El que primer crida l’atenció és que en aquest cas, com a la Sala Petita del Teatre Nacional, l’escenari se situa arran de terra. Els actors estan tan a prop que sols amb allargar una mica el braç els pots tocar.
L’obra de teatre que vaig anar a veure, la versió d’Oriol Broggi de El Rey Lear no em va deixar indiferent. La il·luminació juga un paper important en l’obra, ja que ajuda a traslladar-se fàcilment a la cort del rey Lear. Per altra banda, els efectes especials són escassos, però perfectes. Broggi ha fugit dels grans muntatges i ha apostat per petits detalls, com fileres de foc, tambors i una subtil pluja.
La interpretació dels actors és també fantàstica, i molt ben caracteritzada.
El problema és que, amb l’innovador escenari, l’acció se succeeix tan de prop que en algunes ocasions els actors donen l’esquena al públic. I, encara que el poc aforament de la sala et fa sentir un espectador afortunat, si estàs situat en els laterals és fàcil perdre’es alguns detalls del que ocorre a l’escenari.
I aquest és un altre dels problemes: el públic. I és que el dia de l’espectacle que vaig anar a veure coincidia amb la final de la Copa del Rey de futbol. I, al mig de l’obra, un dels espectadors va cantar un dels gols del F. C. Barcelona a plena veu. Supose que aquesta persona deuria d’estar al teatre per obligació, però encara així no puc entendre com es pot faltar al respecte d’aquesta manera.
Hauríem de valorar una mica més les estones que podem gaudir de la cultura, perquè obres de teatre com aquesta no es veuen tots els dies.
Quan vas a veure una obra de teatre esperes, al menys, el silenci i el respecte del públic, que se suposa està atent als aconteixements que succeeixen a l’escenari.
La Biblioteca de Catalunya és totalment diferent al que m’havia imaginat. Lluny queden els grans escenaris imponents; es tracta d’una petita sala que canvia els alts sostres per bòvedes gòtiques. El que primer crida l’atenció és que en aquest cas, com a la Sala Petita del Teatre Nacional, l’escenari se situa arran de terra. Els actors estan tan a prop que sols amb allargar una mica el braç els pots tocar.
L’obra de teatre que vaig anar a veure, la versió d’Oriol Broggi de El Rey Lear no em va deixar indiferent. La il·luminació juga un paper important en l’obra, ja que ajuda a traslladar-se fàcilment a la cort del rey Lear. Per altra banda, els efectes especials són escassos, però perfectes. Broggi ha fugit dels grans muntatges i ha apostat per petits detalls, com fileres de foc, tambors i una subtil pluja.
La interpretació dels actors és també fantàstica, i molt ben caracteritzada.
El problema és que, amb l’innovador escenari, l’acció se succeeix tan de prop que en algunes ocasions els actors donen l’esquena al públic. I, encara que el poc aforament de la sala et fa sentir un espectador afortunat, si estàs situat en els laterals és fàcil perdre’es alguns detalls del que ocorre a l’escenari.
I aquest és un altre dels problemes: el públic. I és que el dia de l’espectacle que vaig anar a veure coincidia amb la final de la Copa del Rey de futbol. I, al mig de l’obra, un dels espectadors va cantar un dels gols del F. C. Barcelona a plena veu. Supose que aquesta persona deuria d’estar al teatre per obligació, però encara així no puc entendre com es pot faltar al respecte d’aquesta manera.
Hauríem de valorar una mica més les estones que podem gaudir de la cultura, perquè obres de teatre com aquesta no es veuen tots els dies.
No hay comentarios:
Publicar un comentario