La Casa de Bernarda Alba: sense paraules

La majoria de coses que ens agraden ho fan per la influència d’algú. Vinc d’una família amant del teatre: els meus pares es van conèixer quan feien teatre com aficionats, i mon pare va arribar a ser director amateur, posant-se al capdavant d’obres com La Casa de Bernarda Alba, la primera que va dirigir.
La meva germana gran estava predestinada a ser actriu: va nàixer el dia 27 de març, dia Mundial del Teatre, i a més els meus pares li van donar el nom de Núria fent honor a la seva ídol teatral: Núria Espert. Per tant, no és d’estranyar que ma germana es decidís a estudiar Art Dramàtic, i tampoc ho és que a mi m’encante també aquest art.

Fa una setmana vaig tenir la gran sort de poder anar a veure amb els meus pares La Casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual i protagonitzada per Rosa Maria Sardà i Núria Espert. És clar que la nostra emoció era enorme: la primera obra que va dirigir mon pare amb la seva actriu preferida.
No tinc paraules per descriure les dues hores que vaig experimentar a la Sala Petita del Teatre Nacional. L’escenari està a ras de terra, i teníem a un metre els actors. La força que desprenien les actrius traspassava al públic, fent-te sentir més que un espectador de l’obra. L’escenari era molt senzill i gairebé sense canvis de decorat; però no era necessari, la llum et traslladava a qualsevol moment del dia o a qualsevol espai de la casa. La interpretació de les actrius, increïble. Sense dubtes, Lluís Pasqual ha fet un treball increible.
Si ja estàvem emocionats quan vam sortir de l’obra, encara ho vam estar molt més quan vam trobar el director i les dues actrius principals i vam poder parlar amb ells.
Sols diré que li hem donat tanta enveja a ma germana que ja ha comprat els bitllets de tren i l’entrada a l’obra per venir al juny a veure-la.