Sempre m’ha agradat la novel·la històrica, per la capacitat de ajuntar dos aspectes que m’encanten: la història i l’aventura. L’últim llibre que he llegit, El Fuego, de Katherine Neville, m’ha deixat bastant indiferent. La primera part, El Ocho, el vaig llegir quan tenia 12 anys, i e va sorprendre bastant, sobretot pel paral·lelisme establert entre les dues èpoques: la Revolució Francesa i l’actual.
El Fuego té la mateixa estructura: comparació de dues dates, encara que en aquest cas la Revolució Francesa es canvia per la data en què es van trobar els escacs, durant el segle XIII. Tot el que tenia El Ocho de diversió i aventura li manca a la seva segona part. L’argument és també molt previsible. La gran part del llibre ocorre amb l’explicació dels personatges, però en canvi la trama és molt curta i una mica precipitada; sobretot el final, ja que sembla que l’escriptora tingués ganes d’acabar el llibre, perquè en aquest punt els fets se succeeixen ràpidament i el final arriba de manera molt precipitada. Hauré de tornar a plantejar-me que potser la frase de “segones parts mai van ser bones” té tota la raó del món.
El Fuego té la mateixa estructura: comparació de dues dates, encara que en aquest cas la Revolució Francesa es canvia per la data en què es van trobar els escacs, durant el segle XIII. Tot el que tenia El Ocho de diversió i aventura li manca a la seva segona part. L’argument és també molt previsible. La gran part del llibre ocorre amb l’explicació dels personatges, però en canvi la trama és molt curta i una mica precipitada; sobretot el final, ja que sembla que l’escriptora tingués ganes d’acabar el llibre, perquè en aquest punt els fets se succeeixen ràpidament i el final arriba de manera molt precipitada. Hauré de tornar a plantejar-me que potser la frase de “segones parts mai van ser bones” té tota la raó del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario