Josep Maria Pou ha dirigit amb veritable maestria l’obra de Benett Els nois d’història. El millor d’aquesta peça teatral és poder veure que hi ha cultura que et fa reflexionar sobre cultura.
I és que l’esència de l’obra recorda a la meravellosa pel·lícula El club de los poetas muertos: un professor que aconsegueix fer que els seus alumnes entenguen que anar a l’escola serveix per molt més que per passar de curs i arribar a la Universitat i que la lectura i la cultura són importants pel creixement personal.
Si a més aquesta obra compta amb un excel·lent Pou no sols director, sinó també protagonista, es converteix en una peça que no shauria de perdre ningun amant del teatre. A més aconsegueix que el jove grup d’actors que completen el repartiment, fantàstics també, es moguen per l’escenari amb gran soltura, arribant a cantar cançons conegudes i tocant el piano.
Però, tot i així, el millor de l’obra al meu parer és l’argument i els rics diàletgs, amb frases a les que no pots deixar de donar voltes. I és que tot alumne alguna vegada s’ha preguntat de què li serveixen algunes assignatures, on l’únic que es busca és donar informació que saps que no recordaràs més enllà del dia de l’examen; però també tots hem tingut professors que senten veritable passió pel que fan, i quan això ocorre, te n’adones de que aquests coneixements són els que recordaràs, perquè saben transmetre el veritable sentit de l’aprenentatge.
I és que l’esència de l’obra recorda a la meravellosa pel·lícula El club de los poetas muertos: un professor que aconsegueix fer que els seus alumnes entenguen que anar a l’escola serveix per molt més que per passar de curs i arribar a la Universitat i que la lectura i la cultura són importants pel creixement personal.
Si a més aquesta obra compta amb un excel·lent Pou no sols director, sinó també protagonista, es converteix en una peça que no shauria de perdre ningun amant del teatre. A més aconsegueix que el jove grup d’actors que completen el repartiment, fantàstics també, es moguen per l’escenari amb gran soltura, arribant a cantar cançons conegudes i tocant el piano.
Però, tot i així, el millor de l’obra al meu parer és l’argument i els rics diàletgs, amb frases a les que no pots deixar de donar voltes. I és que tot alumne alguna vegada s’ha preguntat de què li serveixen algunes assignatures, on l’únic que es busca és donar informació que saps que no recordaràs més enllà del dia de l’examen; però també tots hem tingut professors que senten veritable passió pel que fan, i quan això ocorre, te n’adones de que aquests coneixements són els que recordaràs, perquè saben transmetre el veritable sentit de l’aprenentatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario