Mentre algú ens recordi sempre estarem vius

Com diu un dels meus escriptors preferits, Carlos Ruiz Zafón, “sempre estarem vius mentre algú ens recordi”.
Aquesta ha sigut una setmana de dues grans absències, cadascun d’ells gran a la seva manera.
Sort que Mario Benedetti i Antonio Vega ens van deixar la seva poesia i la seva música, respectivament.
Així mai moriran, perquè sempre podrem agafar un llibre o posar un CD per continuar recordant-los.

Canje

Es importante hacerlo

quiero que me relates
tu último optimismo
yo te ofrezco mi última confianza

aunque sea un trueque
mínimo

debemos cotejarnos
estás sola
estoy solo
por algo somos prójimos


la soledad también
puede ser
una llama.

De: Contra los puentes levadizos
Mario Benedetti

http://www.youtube.com/watch?v=4xU12NYLj4k

La chica de ayer

Antonio Vega

Un petit fragment de l’obra d’aquests artistes

Poc respecte per la cultura

És sorprenent com alguns esdeveniments esportius traspassen fronteres.
Quan vas a veure una obra de teatre esperes, al menys, el silenci i el respecte del públic, que se suposa està atent als aconteixements que succeeixen a l’escenari.
La Biblioteca de Catalunya és totalment diferent al que m’havia imaginat. Lluny queden els grans escenaris imponents; es tracta d’una petita sala que canvia els alts sostres per bòvedes gòtiques. El que primer crida l’atenció és que en aquest cas, com a la Sala Petita del Teatre Nacional, l’escenari se situa arran de terra. Els actors estan tan a prop que sols amb allargar una mica el braç els pots tocar.
L’obra de teatre que vaig anar a veure, la versió d’Oriol Broggi de El Rey Lear no em va deixar indiferent. La il·luminació juga un paper important en l’obra, ja que ajuda a traslladar-se fàcilment a la cort del rey Lear. Per altra banda, els efectes especials són escassos, però perfectes. Broggi ha fugit dels grans muntatges i ha apostat per petits detalls, com fileres de foc, tambors i una subtil pluja.
La interpretació dels actors és també fantàstica, i molt ben caracteritzada.
El problema és que, amb l’innovador escenari, l’acció se succeeix tan de prop que en algunes ocasions els actors donen l’esquena al públic. I, encara que el poc aforament de la sala et fa sentir un espectador afortunat, si estàs situat en els laterals és fàcil perdre’es alguns detalls del que ocorre a l’escenari.
I aquest és un altre dels problemes: el públic. I és que el dia de l’espectacle que vaig anar a veure coincidia amb la final de la Copa del Rey de futbol. I, al mig de l’obra, un dels espectadors va cantar un dels gols del F. C. Barcelona a plena veu. Supose que aquesta persona deuria d’estar al teatre per obligació, però encara així no puc entendre com es pot faltar al respecte d’aquesta manera.
Hauríem de valorar una mica més les estones que podem gaudir de la cultura, perquè obres de teatre com aquesta no es veuen tots els dies.

El meu blog és:

REFLEXIU

Herois

Tots hem cregut en algun heroi en un moment de la nostra vida. Un heroi és aquella figura que et protegeix i que no deixarà que et passe mai res dolent.
Quan era petita els meus herois eren els pares, unes persones que t’ajudaven amb tot i que creies que et podrien protegir de tota maldat. Si a la nit tenia por, anava al llit dels meus pares i ja res em podria passar.
El problema arriba quan te n’adones de que la vida té coses dolentes de les que ningú et pot protegir, que simplement vénen i les has d’afrontar tu sol. Aleshores saps que no hi ha més heroi que tu mateix: ets tu l’únic que et pot protegir, aprenent a viure cada moment dolent sabent que passarà, però també que n’arribarà un altre.
Tant de bo tinguessim un Supermán, un Batman o un Spiderman que ens protegís de totes les coses que no ens agraden. Bé, potser no seria tan encertat, ja que aleshores no sabríem apreciar bé els moments de felicitat que ens regala la vida.

La Casa de Bernarda Alba: sense paraules

La majoria de coses que ens agraden ho fan per la influència d’algú. Vinc d’una família amant del teatre: els meus pares es van conèixer quan feien teatre com aficionats, i mon pare va arribar a ser director amateur, posant-se al capdavant d’obres com La Casa de Bernarda Alba, la primera que va dirigir.
La meva germana gran estava predestinada a ser actriu: va nàixer el dia 27 de març, dia Mundial del Teatre, i a més els meus pares li van donar el nom de Núria fent honor a la seva ídol teatral: Núria Espert. Per tant, no és d’estranyar que ma germana es decidís a estudiar Art Dramàtic, i tampoc ho és que a mi m’encante també aquest art.

Fa una setmana vaig tenir la gran sort de poder anar a veure amb els meus pares La Casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual i protagonitzada per Rosa Maria Sardà i Núria Espert. És clar que la nostra emoció era enorme: la primera obra que va dirigir mon pare amb la seva actriu preferida.
No tinc paraules per descriure les dues hores que vaig experimentar a la Sala Petita del Teatre Nacional. L’escenari està a ras de terra, i teníem a un metre els actors. La força que desprenien les actrius traspassava al públic, fent-te sentir més que un espectador de l’obra. L’escenari era molt senzill i gairebé sense canvis de decorat; però no era necessari, la llum et traslladava a qualsevol moment del dia o a qualsevol espai de la casa. La interpretació de les actrius, increïble. Sense dubtes, Lluís Pasqual ha fet un treball increible.
Si ja estàvem emocionats quan vam sortir de l’obra, encara ho vam estar molt més quan vam trobar el director i les dues actrius principals i vam poder parlar amb ells.
Sols diré que li hem donat tanta enveja a ma germana que ja ha comprat els bitllets de tren i l’entrada a l’obra per venir al juny a veure-la.

El Palau

Barcelona sempre ha sigut la ciutat dels meus somnis. Em sorprèn el contrast entre els carrers abarrotats de gent i la facilitat amb trobar-te una gran obra d’art en qualsevol moment. I és que el modernisme impregna cada racó de la ciutat: El Parc Güell, la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera... Però Gaudí no és l’únic que va deixar la seva magnífica obra modernista a Barcelona.
I és que a mi el racó que més m’agrada és el Palau de la Música, de Domènech i Muntaner. Fa poc el vaig tornar a visitar, i cada vegada em sorprèn despertant-me sensacions noves. Els colors, les formes, la llum... tot li confereix un toc especial, sense oblidar la preciosa claraboia de vidre, que intenta imitar el sol.
I sí ja estava emocionada simplement per poder estar allà, va ser desbordant escoltar l’orgue tocant la cinquena simfonia de Beethoven, i aleshores no vaig poder evitar que m'escapés una llàgrima...

El Fuego

Sempre m’ha agradat la novel·la històrica, per la capacitat de ajuntar dos aspectes que m’encanten: la història i l’aventura. L’últim llibre que he llegit, El Fuego, de Katherine Neville, m’ha deixat bastant indiferent. La primera part, El Ocho, el vaig llegir quan tenia 12 anys, i e va sorprendre bastant, sobretot pel paral·lelisme establert entre les dues èpoques: la Revolució Francesa i l’actual.
El Fuego té la mateixa estructura: comparació de dues dates, encara que en aquest cas la Revolució Francesa es canvia per la data en què es van trobar els escacs, durant el segle XIII. Tot el que tenia El Ocho de diversió i aventura li manca a la seva segona part. L’argument és també molt previsible. La gran part del llibre ocorre amb l’explicació dels personatges, però en canvi la trama és molt curta i una mica precipitada; sobretot el final, ja que sembla que l’escriptora tingués ganes d’acabar el llibre, perquè en aquest punt els fets se succeeixen ràpidament i el final arriba de manera molt precipitada. Hauré de tornar a plantejar-me que potser la frase de “segones parts mai van ser bones” té tota la raó del món.