Cultura i Periodisme

Mentre algú ens recordi sempre estarem vius

2009-05-25T05:54:00.000-07:00

Com diu un dels meus escriptors preferits, Carlos Ruiz Zafón, “sempre estarem vius mentre algú ens recordi”.
Aquesta ha sigut una setmana de dues grans absències, cadascun d’ells gran a la seva manera.
Sort que Mario Benedetti i Antonio Vega ens van deixar la seva poesia i la seva música, respectivament.
Així mai moriran, perquè sempre podrem agafar un llibre o posar un CD per continuar recordant-los.

Canje

Es importante hacerlo

quiero que me relates
tu último optimismo
yo te ofrezco mi última confianza

aunque sea un trueque
mínimo

debemos cotejarnos
estás sola
estoy solo
por algo somos prójimos

la soledad también
puede ser
una llama.

De: Contra los puentes levadizos
Mario Benedetti

http://www.youtube.com/watch?v=4xU12NYLj4k

La chica de ayer

Antonio Vega

Un petit fragment de l’obra d’aquests artistes

Poc respecte per la cultura

2009-05-25T05:53:00.001-07:00

És sorprenent com alguns esdeveniments esportius traspassen fronteres.
Quan vas a veure una obra de teatre esperes, al menys, el silenci i el respecte del públic, que se suposa està atent als aconteixements que succeeixen a l’escenari.
La Biblioteca de Catalunya és totalment diferent al que m’havia imaginat. Lluny queden els grans escenaris imponents; es tracta d’una petita sala que canvia els alts sostres per bòvedes gòtiques. El que primer crida l’atenció és que en aquest cas, com a la Sala Petita del Teatre Nacional, l’escenari se situa arran de terra. Els actors estan tan a prop que sols amb allargar una mica el braç els pots tocar.
L’obra de teatre que vaig anar a veure, la versió d’Oriol Broggi de El Rey Lear no em va deixar indiferent. La il·luminació juga un paper important en l’obra, ja que ajuda a traslladar-se fàcilment a la cort del rey Lear. Per altra banda, els efectes especials són escassos, però perfectes. Broggi ha fugit dels grans muntatges i ha apostat per petits detalls, com fileres de foc, tambors i una subtil pluja.
La interpretació dels actors és també fantàstica, i molt ben caracteritzada.
El problema és que, amb l’innovador escenari, l’acció se succeeix tan de prop que en algunes ocasions els actors donen l’esquena al públic. I, encara que el poc aforament de la sala et fa sentir un espectador afortunat, si estàs situat en els laterals és fàcil perdre’es alguns detalls del que ocorre a l’escenari.
I aquest és un altre dels problemes: el públic. I és que el dia de l’espectacle que vaig anar a veure coincidia amb la final de la Copa del Rey de futbol. I, al mig de l’obra, un dels espectadors va cantar un dels gols del F. C. Barcelona a plena veu. Supose que aquesta persona deuria d’estar al teatre per obligació, però encara així no puc entendre com es pot faltar al respecte d’aquesta manera.
Hauríem de valorar una mica més les estones que podem gaudir de la cultura, perquè obres de teatre com aquesta no es veuen tots els dies.

El meu blog és:

2009-05-25T05:48:00.000-07:00

REFLEXIU

Herois

2009-05-25T05:47:00.001-07:00

Tots hem cregut en algun heroi en un moment de la nostra vida. Un heroi és aquella figura que et protegeix i que no deixarà que et passe mai res dolent.
Quan era petita els meus herois eren els pares, unes persones que t’ajudaven amb tot i que creies que et podrien protegir de tota maldat. Si a la nit tenia por, anava al llit dels meus pares i ja res em podria passar.
El problema arriba quan te n’adones de que la vida té coses dolentes de les que ningú et pot protegir, que simplement vénen i les has d’afrontar tu sol. Aleshores saps que no hi ha més heroi que tu mateix: ets tu l’únic que et pot protegir, aprenent a viure cada moment dolent sabent que passarà, però també que n’arribarà un altre.
Tant de bo tinguessim un Supermán, un Batman o un Spiderman que ens protegís de totes les coses que no ens agraden. Bé, potser no seria tan encertat, ja que aleshores no sabríem apreciar bé els moments de felicitat que ens regala la vida.

La Casa de Bernarda Alba: sense paraules

2009-05-25T05:45:00.000-07:00

La majoria de coses que ens agraden ho fan per la influència d’algú. Vinc d’una família amant del teatre: els meus pares es van conèixer quan feien teatre com aficionats, i mon pare va arribar a ser director amateur, posant-se al capdavant d’obres com La Casa de Bernarda Alba, la primera que va dirigir.
La meva germana gran estava predestinada a ser actriu: va nàixer el dia 27 de març, dia Mundial del Teatre, i a més els meus pares li van donar el nom de Núria fent honor a la seva ídol teatral: Núria Espert. Per tant, no és d’estranyar que ma germana es decidís a estudiar Art Dramàtic, i tampoc ho és que a mi m’encante també aquest art.

Fa una setmana vaig tenir la gran sort de poder anar a veure amb els meus pares La Casa de Bernarda Alba, dirigida per Lluís Pasqual i protagonitzada per Rosa Maria Sardà i Núria Espert. És clar que la nostra emoció era enorme: la primera obra que va dirigir mon pare amb la seva actriu preferida.
No tinc paraules per descriure les dues hores que vaig experimentar a la Sala Petita del Teatre Nacional. L’escenari està a ras de terra, i teníem a un metre els actors. La força que desprenien les actrius traspassava al públic, fent-te sentir més que un espectador de l’obra. L’escenari era molt senzill i gairebé sense canvis de decorat; però no era necessari, la llum et traslladava a qualsevol moment del dia o a qualsevol espai de la casa. La interpretació de les actrius, increïble. Sense dubtes, Lluís Pasqual ha fet un treball increible.
Si ja estàvem emocionats quan vam sortir de l’obra, encara ho vam estar molt més quan vam trobar el director i les dues actrius principals i vam poder parlar amb ells.
Sols diré que li hem donat tanta enveja a ma germana que ja ha comprat els bitllets de tren i l’entrada a l’obra per venir al juny a veure-la.

El Palau

2009-05-25T05:42:00.000-07:00

Barcelona sempre ha sigut la ciutat dels meus somnis. Em sorprèn el contrast entre els carrers abarrotats de gent i la facilitat amb trobar-te una gran obra d’art en qualsevol moment. I és que el modernisme impregna cada racó de la ciutat: El Parc Güell, la Sagrada Família, la Casa Batlló, la Pedrera... Però Gaudí no és l’únic que va deixar la seva magnífica obra modernista a Barcelona.
I és que a mi el racó que més m’agrada és el Palau de la Música, de Domènech i Muntaner. Fa poc el vaig tornar a visitar, i cada vegada em sorprèn despertant-me sensacions noves. Els colors, les formes, la llum... tot li confereix un toc especial, sense oblidar la preciosa claraboia de vidre, que intenta imitar el sol.
I sí ja estava emocionada simplement per poder estar allà, va ser desbordant escoltar l’orgue tocant la cinquena simfonia de Beethoven, i aleshores no vaig poder evitar que m'escapés una llàgrima...

El Fuego

2009-05-25T05:41:00.000-07:00

Sempre m’ha agradat la novel·la històrica, per la capacitat de ajuntar dos aspectes que m’encanten: la història i l’aventura. L’últim llibre que he llegit, El Fuego, de Katherine Neville, m’ha deixat bastant indiferent. La primera part, El Ocho, el vaig llegir quan tenia 12 anys, i e va sorprendre bastant, sobretot pel paral·lelisme establert entre les dues èpoques: la Revolució Francesa i l’actual.
El Fuego té la mateixa estructura: comparació de dues dates, encara que en aquest cas la Revolució Francesa es canvia per la data en què es van trobar els escacs, durant el segle XIII. Tot el que tenia El Ocho de diversió i aventura li manca a la seva segona part. L’argument és també molt previsible. La gran part del llibre ocorre amb l’explicació dels personatges, però en canvi la trama és molt curta i una mica precipitada; sobretot el final, ja que sembla que l’escriptora tingués ganes d’acabar el llibre, perquè en aquest punt els fets se succeeixen ràpidament i el final arriba de manera molt precipitada. Hauré de tornar a plantejar-me que potser la frase de “segones parts mai van ser bones” té tota la raó del món.

La vida té grans ironies…

2009-05-25T05:40:00.001-07:00

El cinema espanyol, com el de tots els països del món, compta amb pel·lícules molt bones i altres de molt dolentes.
La nova ministra de cultrua, Ángeles González Sinde, ha arribat al càrrec criticant el cine espanyol, i ha atorgat gran subvencions a aquest art, començant per augmentar les subvencions als actors. I ha assenyalat com a principal causa del mal funcionament del cinema les descàrregues d’Internet.
Amb aquest nomenament es pot pensar que els dinesrs destinats al cinema superaran amb diferència al que es dediquen a museus o biblioteques. Pero Sinde deuria adonar-se’n de que els arxius, les arts escèniques, la música, les fundacions, la lectura o el patrimoni històric també formen part de les competències d’aquest ministeri.
El més irònic és que critique el cine espanyol titllant-lo de dolent quan ella és la primera que en contribueix: és cert que la ministra compta amb dos premis Goya en la seva carrera pel guió de la pel·lícula La buena estrella i com a realitzadora de La suerte dormida. Però és important destacara que és també la co-guionista de la taquillera Mentiras y gordas. Aquesta pel·lícula es pot resumir en escenes de sexe, amors adolescents i un excessiu consum d’alcohol i drogues, sense cap argument i diàlegs realment pobres.
Potser la pirateria no és l’únic causant del mal cinema que segons molts es fa a Espanya...

Qüestions Qüestions, cultura per reflexionar sobre cultura

2009-05-25T05:37:00.000-07:00

Em sembla una iniciativa més que interessant la d’Alfredo Jaar, que va portar a Barcelona la seva darrera obra, Qüestions Qüestions, durant el mes d’abril.
La seva obra consistia en una campanya de comunicació que adoptava les formes d’una campanya de publicitat comercial, però amb un trasfons molt més profund: tenia l’objectiu de despertar una reflexió i interrogació sobre el paper de la cultura i l’art en la societat a partir de quinze pregunts directes, radicals i sense recórrer a subtileses.
La campanya es va fer amb diversos suports: marquesines d’autobusos, banderoles, cartells publicitaris, postals, etc.
Amb Qüestions Qüestions l’artista mostrà que els mitjans massius moltes vegades propaguen productes, idees i pensaments, i justament així és com l’artista ha decidit fer ressó entre el públic, utilitzant aquests mitjans amb la fi de qüestionar què està passant amb el món de la cultura.
El primer acte el dia 16 de març va crear un debat sobre les diferents reflexions sobre el paper de la cultura, la identitat cultural en general i en Barcelona en particular, una primera temptativa per captar l’atenció del ciutadà i apropar-lo a l’esfera de les arts.
Aquí deixe un vídeo de Qüestions Qüestions a la ciutat de Milà: http://www.youtube.com/watch?v=R3R2dHzLJKM

El nou club dels poetes morts

2009-05-25T05:33:00.000-07:00

Josep Maria Pou ha dirigit amb veritable maestria l’obra de Benett Els nois d’història. El millor d’aquesta peça teatral és poder veure que hi ha cultura que et fa reflexionar sobre cultura.
I és que l’esència de l’obra recorda a la meravellosa pel·lícula El club de los poetas muertos: un professor que aconsegueix fer que els seus alumnes entenguen que anar a l’escola serveix per molt més que per passar de curs i arribar a la Universitat i que la lectura i la cultura són importants pel creixement personal.
Si a més aquesta obra compta amb un excel·lent Pou no sols director, sinó també protagonista, es converteix en una peça que no shauria de perdre ningun amant del teatre. A més aconsegueix que el jove grup d’actors que completen el repartiment, fantàstics també, es moguen per l’escenari amb gran soltura, arribant a cantar cançons conegudes i tocant el piano.
Però, tot i així, el millor de l’obra al meu parer és l’argument i els rics diàletgs, amb frases a les que no pots deixar de donar voltes. I és que tot alumne alguna vegada s’ha preguntat de què li serveixen algunes assignatures, on l’únic que es busca és donar informació que saps que no recordaràs més enllà del dia de l’examen; però també tots hem tingut professors que senten veritable passió pel que fan, i quan això ocorre, te n’adones de que aquests coneixements són els que recordaràs, perquè saben transmetre el veritable sentit de l’aprenentatge.

Un viatge per altra cultura

2009-05-25T04:52:00.000-07:00

Poder viatjar sempre és una molt bona experiència i motiu d’alegria. Però si a més el viatge et surt gratis i el pots compartir amb 18 persones a qui encara no coneixes del tot bé ja no es pot expressar amb paraules.
Tot va començar ara fa dos anys, durant el primer curs a la universitat, quan una amiga va guanyar un concurs per viatjar a Tunísia amb 19 persones més de la seva carrera. Vaig tenir el gran privilegi de ser una de les escollides per fer aquest viatge.
Vuit dies a Tunísia, vuit dies coneixent altra cultura.
És cert que ens vam allotjar a una zona turística de Tunísia, Port el Kantaui, però vam poder fer diverses excursions, arribant fins al desert.
Sempre m’ha encantat viatjar, però mai, fins aquell moment, havia tingut la sort de sortir d’Europa.
Tunísia és un país bastant occidentalitzat, però tot i així amb trets molt diferents de la nostra manera de viure.
Per mi, el més important, va ser poder adentrar-nos en els mercats i parlar amb la gent, a banda de descobrir paisatges molt allunyats dels que coneixia fins aquest moment.
El viatge va ser encara més enriquidor gràcies a la gent que vaig poder conèixer, i amb els que espere, algun dia, poder tornar a repetir el viatge.

Encara així, el viatge dels meus somnis continua sent Egipte, un país que sempre m’ha fascinat per la seva màgia i al que espere poder anar algun dia.

Camí a Ítaca, camí per la vida…

2009-05-25T04:45:00.000-07:00

Ítaca
Konstantínos Kaváfis

Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca
debes rogar que el viaje sea largo,
lleno de peripecias, lleno de experiencias.
No has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes.
ni la cólera del airado Posidón.
Nunca tales monstruos hallarás en tu ruta
si tu pensamiento es elevado, si una exquisita
emoción penetra en tu alma y en tu cuerpo.
Los lestrigones y los cíclopes
y el feroz Posidón no podrán encontrarte
si tú no los llevas ya dentro, en tu alma,
si tu alma no los conjura ante ti.
Debes rogar que el viaje sea largo,
que sean muchos los días de verano;
que te vean arribar con gozo, alegremente,
a puertos que tú antes ignorabas.
Que puedas detenerte en los mercados de Fenicia,
y comprar unas bellas mercancías:
madreperlas, coral, ébano, y ámbar,
y perfumes placenteros de mil clases.
Acude a muchas ciudades del Egipto
para aprender, y aprender de quienes saben.
Conserva siempre en tu alma la idea de Ítaca:
llegar allí, he aquí tu destino.
Mas no hagas con prisas tu camino;
mejor será que dure muchos años,
y que llegues, ya viejo, a la pequeña isla,
rico de cuanto habrás ganado en el camino.
No has de esperar que Ítaca te enriquezca:
Ítaca te ha concedido ya un hermoso viaje.
Sin ellas, jamás habrías partido;
Mas no tiene otra cosa que ofrecerte.
Y si la encuentras pobre, Ítaca no te ha engañado.
Y siendo ya tan viejo, con tanta experiencia,
sin duda sabrás ya qué significan las Ítacas.

Tots ens hem preguntat alguna vegada perquè hem vingut al món, quin sentit té la nostra vida. Si més no, a mi m’assalta aquest dubte bastant sovint (les crisis existencials sempre arriben quan menys les necessites).
Potser és per aquest motiu que el poema Ítaca sempre ha sigut un dels meus preferits.
I és que llegint-lo alguns dubtes s’esvaeixen: la vida és, simplement un camí.
I la vida, com el camí a Ítaca, és llarga i plena d’aventures. Els nostres monstres, les nostres pors, sols ens les creem nosaltres, i per això som també nosaltres sols qui les podem destruir.
La vida s’ha de gaudir, però també hem d’aprendre moltes coses, perquè al final de la nostra vida els que ens quedarà és això: tot el que hem après i hem pogut transmetre als altres.
Com si fos poc aquest gran poema, el cantant Lluís Llach ens va deixar la seva versió del poema amb música, una petita gran joia: http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc

Visions d’Espanya

2009-05-25T04:43:00.001-07:00

Feia molt de temps que no visitava un museu, i no perquè no m’agraden, ben al contrari. El problema de la vida moderna és que penses que sempre tens coses més importants a fer que buscar i creus que no pots perdre el temps fent petites coses que resulten ser més enriquidores que qualsevol altra.
Per això el passat dissabte a la tarda vais decidir anar a veure l’exposició Visions d’Espanya de Sorolla que organitzava el MACBA. Sense dubte no me’n penedeixo.
Joaquim Sorolla sempre ha sigut un pintor que m’ha agradat. Supose que té molt a veure amb que provingui de la meva terra, el País Valencià, però mai havia tingut l’oportunitat de veure una exposició seva.
Visions d’Espanya és espectacular per les dimensions de les obres, que impacten a primera vista. Però el més especial de tot és el tractament que el pintor fa de la llum, aconseguint amb pinzellades transmetre les distintes lluminositats d’Espanya.
I és que la llum és totalment diferent del sud al nord. Es pot veure perfectament com la intensitat dels colors és molt més brillant al sud Andalús que a Catalunya o, més notablement, al País Basc.
La seva manera de captar el moviment i la perspectiva a tots els quadres és també espectacular, així com el gran aconseguiment de les textures dels vestits.

L’única que no em va agradar és que vaig haver de veure l’exposició dos vegades. A la visita guiada hi havia tanta gent i la guia anava tan de pressa que no vaig poder apreciar bé les seves explicacions; així que quan va acabar vaig tornar a fer el mateix recorregut per a poder gaudir al màxim de l’art d’aquest gran pintor.

La compra d'art

2009-05-25T04:40:00.001-07:00

El món de les subastes sempre ha sigut un tema que no acabe de comprendre, quan els qui ho fan són persones particulars. Crec que la cultura no s’hauria de comprar ni vendre, sinó deixar-la a l’abast de tothom, perquè ens enriqueix com a persones.
Sempre he pensat que la compra d’art per particulars està reservada pels que tenen tants diners que ja no saben en què gastar-se’ls. I pense això perquè qui les compren són les elits, que estan disposades a pagar el preu que sigui en tal de fer-se amb alguna obra d’art. El problema és que, si més no la majoria, decideix adquirir l’art per aconseguir reconeixement social de les elits i per demostrar el seu poder, sense sentir una veritable passió per aquesta obra.
Quan es tracta de fundacions que ofereixen en exposicions les seves adquisicions no em sembla malament la compra d’art, ja que ho mostren al públic que hi vulgui acudir.
Potser és una visió molt particular, però sincerament no em veig amb un Picasso penjat al menjador de casa; crec que és molt més productiu que estigui en un museu, on tots puguem gaudir de l’art.

Els tòpics en l'art

2009-02-28T03:33:00.000-08:00

L’art és la visió pròpia d’un autor sobre el món. Cadascú interpreta el que veu d’una manera diferent i així ho transmet.
Els tòpics que es tenen d’altres cultures són pràcticament inevitables, ja que els hem après dia rere dia. Però crec que ens podem desprendre d’ells, i la manera de fer-ho és conèixer profundament aquestes cultures, perquè quan realment saps com viuen aquestes persones desconegudes, els tòpics desapareixen per donar pas a la realitat.

El problema és que quan anem a visitar altres llocs portem al cap tots els tòpics, i ens forcem a veure sols el que creiem que veurem. Per tant, el millor per prescindir dels tòpics és prescindir també dels prejudicis.
Els artistes tenen, com tots, una visió particular del món. Si són persones sense prejudicis, els serà molt més fàcil desprendre’s dels tòpics. En canvi, si han viscut poc món i sols tenen la visió que els han donat els altres sobre diferents cultures, serà molt més fàcil que caiguen en els tòpics.
Per tant, pense que l’art sense tòpics és possible, simplement depèn de la personalitat i les circumstàncies de l’artista.

Comentari sobre la web 1609-2009

2009-02-23T15:33:00.001-08:00

La web m'ha semblat molt interessant i completa; es nota que hi ha una gran feina de documentació al darrere. El que he trobat més interessant és l'apartat amb les 100 preguntes i respostes sobre l'expulsió dels moriscos, ja que s'expliquen breument diferents aspectes importants per entendre aquest fet i la seva repercussió.

L'expulsió dels moriscos

2009-02-23T15:12:00.000-08:00

L’expulsió dels moriscos és un tema que realment m’horroritza. Serà perquè el meu poble, Novelda (a Alacant) va estar gran part poblat pels almohades, i encara conservem el castell de la Mola, del segle XII, format per una torre de planta triangular i una altra de planta quadrada. Pot ser també que el fet de celebrar tots els anys les festes de Moros i Cristians m’hagi fet prendre consciència sobre el tema.
Tot i així, va ser l’any passat quan vaig començar a investigar més sobre els moriscos. I és que a Novelda es va trobar una necròpolis almohade, amb centenars de tombes orientades cap a la Meca.
Es diu que la majoria de la població a Novelda l’any 1609 era musulmana, pel que amb l’expulsió dels moriscos el poble es va quedar pràcticament buit, al marxar més de tres-centes famílies. És per això que, commemorant el 400è aniversari de l’expulsió dels moriscos, un grup de gent s’aventurarà el pròxim mes de maig a realitzar el mateix viatge que un dia van realitzar els nostres avantpassats. Pretenen arribar amb vaixell fins Algèria, on saben de famílies que conserven cognoms de gent que un dia va viure a Novelda, amb la idea de recuperar una petita part de les arrels que vam perdre quan els almohades van haver d’abandonar, per la força, la nostra localitat.
Mai he negat la cultura musulmana, que considere fascinant, ja que sóc molt conscient de que el meu poble és com és gràcies, en gran part, a ella. Encara que també sé que la majoria dels trets característics de la cultura musulmana es van eliminar del meu poble: la petita ermita de Sant Felip va ser un dia una mesquita, destruida per borrar una cultura tan important com qualsevol altra.

Article sobre la necròpolis almohade trobada a Novelda
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/01/27/valencia/1201424747.html

Informació sobre la història de Novelda
http://www.fvmp.es/fvmp3/guia/4.2.guia-cul-historia.html?codine=3093

La setmana passada vaig tenir el gran encert de visitar la ciutat de Granada. Passejant pels carrers de la ciutat, i sobretot, visitant els jardins del Generalife de l’Alhambra, em van venir al cap diferents situacions de les persones que van viure allí fa 400 anys. M’imaginava el patiment d’aquelles persones que van haver d’abandonar les seves cases a la força. Però, sobretot, m’imaginava el patiment de les persones que van haver d’abandonar un dels llocs més fascinants que he vist mai: l’Alhambra.
Va ser molt enriquidor poder visitar Granada, una de les poques ciutats espanyoles en les que encara es conserva la cultura musulmana. És increible com una cultura ha esborrat tots els símbols de la cultura anterior, la musulmana, fins al punt que hem arribat a negar-la i a creure fermament que mai ha sigut nostra.